---------Dia 1 o La paperina voladora
El vol a Nova York ha resultat l'experiència narcòtica més inquietant de la meva vida. Perquè no m'he pres res. Tinc els ulls cansats, i encara no he vist cap cascada. Trobo a faltar el català, tot i que tot just acabo de canviar l'hora. Catalunya no; n'estic saturat, de Catalunya. M'han tocat tres dones al davant que venien de celebrar els cinquanta anys d'una d'elles a la nostra capital. S'han gastat quaranta dòlars per cap en vins i bloody mary. Els americans es veuen el bloody mary en llauna com si fos un suc de tomàquet. Penso en la meva estimada Critèria Vocal, pobra, que la tinc a mig corregir amb el còctel a la mà. Al costat m'han tocat un parell de mexicans de la meva edat que venien de passar tres setmanes de visita "cultural" per Europa. Barcelona, París, Roma, Londres. I jo que vaig amb la intenció de no moure'm d'un centímetre de mapa en tres mesos! L'anglès separa les persones del bestiar, queda clar. M'he d'apuntar a alguna acadèmia de micos.
***
He arribat fet un nyap, i brut -encara no m'he dutxat, per cert, que serà tota una “experiència”, com els agrada dir al meus companys-, a casa de la meva família estimable. El “poble” és molt més gran del que m'havia figurat, i fa més pudor de fum del que pots imaginar-te. La meitat de cotxes dels que hi poden haver a Catalunya, aquí, contaminen l'aire tres vegades més. No funciona el pla de renovació de flota, i a cada entrada de casa de un a quatre cotxes trinxats per les circumstàncies. El trànsit vial és el primer que sobta en una capital centreamericana, i és que diu bastant del temperament de les societats.
--------Dia 2 o El restabliment de la compostura
No tinc un jet lag excessiu, de moment. No sé com funcionen aquestes coses, i si el cos va de baixa al cap d'un parell d'àpats, però el que sembla és que estic per posar-me a treballar demà mateix. L'Evelyn em diu que duraré una setmaneta a “parques” i me'n tornaré a casa seva espantat, perquè els occidentals no imaginem fins a quin punt és dura la supervivència, i que si es menja poc i et piquen els mosquits un darrera l'altre. He sortit a treure el cap pel poble i he entès que a Costa Rica hi veuré dos mons completament diferents i l'un d'esquena a l'altre. I a mi m'interessa el que els interessa els mosquits, generalment; ja ens arreglarem perquè podem conviure amb una mínima serenitat. M'he llevat amb una fiblada persistent al pit esquerre que faria patir la mama abans de començar. Sospito que és cosa del fum, que en aquesta densitat sembla que s'encartroni a les voreres.
***
Acabo de prendre'm 15mg d'Ivermectina, que m'ha venut la farmacèutica com a antídot contra els mosquits. En deixo constància per si m'esclata el cor en les pròximes hores. Demà parteixo cap a El Silencio, Quepos. Renuncio, per ara, a confessar les meves cavil·lacions artístiques, en vista de què aquí no en són del tot teòrics. El xofer d'ahir, sense anar més lluny, em va dir que pensava que “literatura son los que copian la escritura”. Vaig estar temptat de dir-li que tot arribaria, però el pobre home no m'hauria caçat.
San José es una ciutat caòtica, val a dir-ho. No seré dels que perden el cap amb les deficiències de l'exotisme. Molts clàxons. S'amortitzen, els clàxons. Si no fos pels clàxons ja m'haurien pastat. I molts americans mastegant xiclet que venen per aprendre espanyol. Aquí sóc espanyol, i punt. Catalunya? Catalan? Cap referència, ha quedat vist. He anat a dinar a dinar en un centre comercial, i per quatre euros m'han dat ranxo per quatre.
-Carnita?
-Carne, si.
-Un poco de verdurita.
-Sí, gracias.
-Arrosito?
-Un poco, nada más.
-Ensaladita?
-Ok.
Aquí és diu ok per tot, i aquesta ha sigut la primera vegada que m'hi animo. L'amor pels diminutius no seran capaços d'inculcar-me'l. Les erres són a l'americana, molt gracioses. Els homes s'engominen per anar a comprar encara més que en qualsevol discoteca catalana, i les dones estan, en general, molt per sobre de les seves possibilitats. Fan olor de maduixa i s'empolainen la pitrera. Al centre d'assessorament m'han passat un quadre de recomanacions entre les quals hi consta tenir cura del propi aspecte, cosa que valoren molt els autòctons. De moment no m'afaito, però no descarto posar-me guapo, si el poble ho demana.
------------Dia 3 o El no t'embalis
Me'n torno cap a Lourdes. I si avui tingués un avió cap a Barcelona, me'n tornaria cap a Barcelona. Porto una febrada galopant a sobre i m'he sentit tan abandonat, tan estafat, que ja en tinc prou. Els metges diu que no treballen en cap de setmana, i dilluns tampoc perquè és festa nacional. Hem anat a casa d'una senyora que m'ha pres la pressió i m'ha dit que és un virus... i fes-te fotre. Els del programa em diuen que l'assegurança no és vàlida pels metges d'aquí, i que he de demanar una factura i reclamar-la quan arribi a Catalunya. És una bogeria la manera com es perverteix la informació. M'han advertit del que realment és anar a treballar als parcs, i se'm cau la cara de vergonya. Sóc un nenet ingenu, encara. M'he de prendre l'assumpte com una estafa econòmica de pam i mig, i buscar una solució pels pròxims dies.
------------Dia 4 o La panxa negada
M'he llevat amb la panxa doblegada. Em fan mal les costelles i tinc nàusees tothora. Demà he de parlar amb els responsables del programa per buscar solucions i explicacions a la meva situació. Queda del tot descartat fer dos mesos seguits en un parc natural, vista la realitat del meu ventre, i fer-hi quinze dies ja em fa una por espantosa. Se suposava que no en gastava, de por, però m'ha vingut tota alhora. No hi ha res que em pugui oferir aquest país que sigui estimable. M'enyoro.
-------------Dia 5 o La bellesa d'una sobtada densitat de vida
La panxa millora. Ahir vaig fer un àpat més o menys complet per primera vegada des que vaig arribar. Va ser un dia llarg, un dia més sense pa ni raons legítimes, però em sembla que vaig descobrir més d'aquest país que la majoria dels estudiants que passen per casa de l'Evelyn. No vull seguir fent-li el joc a aquesta estafa ni un dia de més, però no sé quan podré tornar, realment. Aquí no coneixen ni un tico, tret dels que ja els hi tenen explotats, que hagi passat més d'una setmana treballant en parcs, i cap estranger, òbviament, hi ha estat més d'un mes seguit. La meva família provisional s'ha jugat el coll per dir-me la realitat d'aquest negoci cínic i maquiavèl·lic. Els números resulten el més sagnant de la veritat. De cada trenta euros que paga un europeu crèdul al projecte de voluntariat ecològic o social, les famílies en reben tot just sis o set. No poden arreglar les goteres, ni el cotxe, ni comprar-se una nevera que refredi en condicions, ni una rentadora, ni cap comestible que s'escapi del pressupost de trenta mil colons setmanals, quan els serveis que ofereixen haurien de permetre'ls-ho. La meitat dels estudiants que arriben a Costa Rica pateixen una infecció, com a mínim, similar a la meva, i en un percentatge superior la tornen a patir la primera setmana d'arribar al parc natural, on t'has de procurar l'aigua potable, aguantar els crits dels regents, que prou pena tenen, i on et recomanen, ¡des de la mateixa organització!, que portis el teu propi menjar per quan “et piqui la gana”. El que no et diuen a l'organització és allò serà un niu de cleptòmans, i que hi ha problemes constants de drogues i prostitució (ergo més drogues, robatoris i violència). El que no et diuen és que només tindràs un dia lliure i tota la resta estaràs tancat en un mateix recinte esperant “idees de treball”. El que no et diuen és que les idees de treball són improvisades i, sovint, escasses. El que no et diuen és que et faran creuar rius plens de cocodrils que t'arriben al coll a les tantes de la matinada. El que no et diuen és que ells no tenen cap interès en la preservació de la fauna o la flora autòctona, cosa que pot interessar vaguement als que viuen als parcs, i que tu al que vens és a engreixar les arques de la corrupció nacional i, com a molt, a péixer un parell de molles de pa a una criatura emmagrida. Que vens a patir per la nació, i que la nació ja preveu per la seva gent a la seva manera. Me'n vaig, en definitiva, i tan aviat com pugui. No em ve de gust seguir el joc a aquesta colla d'estafadors. A partir d'ara anirem d'hotels i seguirem el corrent que té collats aquests països, perquè de totes maneres el corrent avança implacable.
Aquí em tracten com un déu, no em puc queixar. Encara m'enerva més pensar que s'està jugant amb aquesta hospitalitat, aquest optimisme, amb el conformisme congènit de tota aquesta gent. I San Jose té els seus encants (borrosos), certament, però no a preu de fer el cornut. Ahir vaig anar a comprar al supermercat per antonomàsia dels ticos de classe mitjana (que és un eufemisme que els agrada utilitzar a ells), i va ser tota una experiència. El pàrquing és ple d'agents amb pistola, i a la sortida del súper n'hi ha dos més que et demanen el tiquet i et revisen el carretó i les motxilles. Avui he anat a fer un rom a La Nena i he conegut unes prostitutes nicas que no han cregut oportú ni robar-me ni dar-me la vara, i ha sigut tota una experiència. Masteguen una mena d'empanades amb la boca untada i es mostren la roba que han “comprat” pels seus fills. S'estaven preparant per una nit de guerra. La majoria de dones ja ho semblen, de putes, però t'has de guiar pel gruix de greix i la por que fan. El sol es pon a dos quarts de sis de la tarda i s'aixeca a dos de sis del matí; a partir de les onze de la nit és tot un sacrilegi moure's per San José. “L'experiència” és el que venen, aquests entabanadors d'urbanites, i jo hi he caigut de quatre potes.
-------------Dia 6 o El dilema del cornut
M'he tornat a llevar amb diarrees i cargolaments d'estómac. Aquesta matinada hi han hagut dos trets davant de casa i algú ha trucat al timbre per equivocació. La Blanca s'ha exaltat una cosa de no dir. La Blanca és la iaia. Té setanta anys i és tot un miracle.
Demà al matí me'n vaig de volcans. Aquesta és la meva “voluntat” a hores d'ara. Quan trobem un vol de tornada prepararé alguna escapada periodística al Pacífic. Tinc una veueta que em diu queda't imbècil i empassa, que això és una meravella, però n'hi ha una altra que crida indignada constantment. Demà espero noves de Catalunya i Madrid per saber què em costa el vol i fins a quin punt m'abonen el contracte; si tot sortís rodó encara som a temps de deixar una petjada favorable en aquest país. Té tal potencial, Costa Rica, que arribes a la conclusió de què no va pitjor perquè, simplement, no hi pot anar. Avui l'Evelyn m'ha demanat que escrigués un article sobre la seva situació. Ja m'agradaria, pobre de mi; si no un article una pintada a la pared, qualsevol cosa.
-------------Dia 7 i 8 o Per fi turista!
Irazú i Poás. A les set del matí ha començat la meva vida de turista convencional. A la merda la hipocresia. A la merda, dic. Un microbús per deu persones amb aire condicionat i un guia no excessivament pesat comentant el paisatge. El meu primer viatge en bus va ser de tres hores, a peu, sense aire condicionat i enxubat entre drogoaddictes i putes.
Erem quatre americans del nord, dos xilens, dos argentins, una japonesa i un “español”. Els dos argentins eren fotògrafs aficionats, i l'argentí, ¡sorpresa!, era escriptor. He sentit que li deia a la seva compatriota i he fet el curiós per saber què escrivia, exactament. Filatèlia. No hem seguit el fil literari perquè no m'ha semblat gaire prometedor. És a Costa Rica per una escala de dos dies que el durà a Mèxic en una convenció de comunitats russes com a representant dels russos argentins. Això m'ha semblat infinitament més interessant. M'ha preguntat per què no parlàvem espanyol, els catalans, i li he dit “cómo? No comprendo”; ha rigut i hem acordat que hi ha coses inexplicables. Els volcans m'han agradat moderadament, i no podia evitar comparar tothora el bosc amb el del Baztan. Em sembla que no hi haurà res en aquest món, ni que el voltés de cap a cap, que m'enamorés com m'enamora el Baztan. Hauria volgut baixar de camí, un tros avall i enfonsar-me en les cases de pagès de la vall, on corren gallines i nens descalços per l'herba i les cases, sent humils, són infinitament més boniques que a Lourdes. Hi ha cases que no passen de contenidors, i el colmo és que han d'estar embarrotades fins a l'últim racó i amb filferros d'espines. Avui deia el xofer a l'argentí que “aquí quien és pobre és porque quiere”, i no li he saltat al coll per un pel.
Demà me'n vaig cap a Tortuguero a que em facin la pilota i fregues als peus. I a la merda la misèria. Hem acordat que em canviaran els diners que m'havien enredat en tours turístics, perquè el Premi Diputació de Barcelona 2009 té l'ètica professional d'un mico pollós. Hauria preferit mitjançar amb una agència honesta que no ven el que no és ni té vergonya de proclamar els objectius reals de la seva activitat, però fa un parell de dies veia les meves oportunitats molt més magres. Que visqui el capitalisme, hòstia!
Estic fent una mica de relectura i veig que en els darrers dies he agafat una bona vena. Ningú “equilibrat” pot entendre què se sent en aquestes situacions de levitat.
-------------Dia 9 o El manual
Manual de supervivència en agrupacions turístiques precontractades:
Primer: Pujar a l'autobús amb molta son. És convenient haver passat una nit curta. Fins i tot es recomana l'empalmada, segons el cas i els bioritmes de cadascú. Has de comptar que tindràs un guia a dos pams explicant-te la ruta que ja t'has aprés i totes les opcions consumistes que contempla l'hotel per deixar-te com un mitjó i que, òbviament, no triaràs.
Segon: Poca vergonya. Esmorzar, dinar i sopar seran bufets lliures. Investiga els límits que el país i l'hotel en qüestió imposa a la llibertat. És important que t'afartis com un porc si no saps amb certesa fins quan tornaràs a fer un àpat com Déu mana.
Tercer: Estableix contacte amb els veïns. Amb una maniobra ràpida n'hi ha d'haver prou perquè no et prenguin per un autista convençut i tenir-los amb bona cara. Mai se sap si et faltaran un parell de mitjons o ves a saber. Important per despistats.
Quart: Examina l'entorn; explora. Necessitaràs un lloc de poc trànsit i amb un punt de llum. No demanes massa, però com més aviat hagis triat i t'hi hagis instal·lat una estona per marcar territori, millor aniràs.
M'han tocat dues parelles formidables. A un costat tinc a dues lesbianes càntabres que han voltat mig món, ho han tastat tot i són súper modernes i cosmopolites i “a mi me gusta ver la gente de verdad”. Els tinc reservada una pregunteta pel sopar de demà que, si no em fallen els càlculs maquiavèl·lics, els farà sagnar de valent. Els altres dos s'enduen la palma, però. Són ticos; o això diuen. Ell és fotògraf de moda, enllepolit, de pell fina, presumpte marica reprimit, i ella és una immigrant colombiana de bona casa que fa dos anys va acabar els estudis financers i la seva carrera de model per enrolar-se en una companyia banquera canadenca. Jo sóc el barbut que li agraden els animals, és clar. És difícil de creure que hi pugui haver tal contrast entre aquesta gent i la família Leon, que viu tres quadres més amunt. Al sopar d'avui hi ha hagut alguna tibantor a considerar, però sóc un home temperat i m'he quedat quietet a la cadira. Els aplanaria el nas a tots dos amb una satisfacció orgàsmica. Per cert, en mig d'una conversa de “siestas” i “vinos”, la noia ha dit que “dormir es el placer más grande de la vida”. Ell li ha dit allò de “mujer, quizás haya otro que...”; amb una veu tova i poc convincent, i ella ha insistit que “no, no, dormir es lo mejor”, sense vacil·lar gens. I això que ho digui un pobre “arriero” té un què, però que ho digui una fulaneta que fa set hores al dia asseguda davant d'un aire condicionat, fa ganes de cagar (cosa que per cert, torno a fer amb la solidesa convencional).
------------Dia 10 o Vamos a lo que vamos
És tan meravellós trobar-te amb l'inabastable entre mans, de sobte, sense temps per assajar una reacció ordenada...
La selva, per fi. Tinc els ulls esgotats i amb una diòptria de més. El que és collonut és que els nostres ulls, ens aquests boscos, no hi veuen res. Si vas passant no t'adones de res; i si t'encantes en alguna soca, abans de res, mira't els peus. En un moment d'encantament amb un dragó m'he trobat una vintena de formigues escalant-me la bota, i aquestes putes fan feina ràpid. Carablanques, congos, monos aranya, peresosos, caimans, colibrins, iguanes, tucans... tot en un matí, tot deixat anar en llibertat. Quan anàvem navegant els canals de Tortuguero, però, he trobat la reina de les bèsties. El llom llefiscós d'una boa constrictora s'ha escolat en l'aigua a dos pams de la meva fusta. Ella estava de passeig, però a mi m'ha anat d'un pel que no m'ho faig a sobre. He conegut una gossa vella i mamelluda que, a canvi d'un tros de pa, m'ha acompanyat un tros de bosc en la sortida de la tarda. Trobo a faltar aquell coi d'orelluda; ja té nassos, la cosa.
--------------Dia 11 o Tomàquet farcit
Els he fet tomàquets al forn, a la família Leon. He arribat cansat, demà me'n torno, però volia fer-los alguna cosa (també els he portat una tovallola de l'hotel, perquè vaig veure que les d'aquí transparentaven). Hem tingut de convidada una amiga de la Blanca que no sé quin problema diu que té a casa (em sembla haver sentit que té un home que organitza festes de “guaro” i cridòria a tothora). L'altre dia va venir una noia que parlava fent espetegar els llavis, no tenia veu, per causa de la droga i “demás”. Cada dia hi ha una visita pintoresca, en aquesta casa, i té un encant especial, però m'agraden més els micos, sincerament.
-----------------Dia 12 i 13 o Què és el condimento?
Em sembla que ja tinc el ventre a proba de bombes, però no cridem al mal temps. Si d'aquí a final de setmana no em tornen a atacar les cagarrines ni cap cosa més seriosa me n'aniré un parell de setmanes a subsistir en algun programa de voluntariat, per prendre'n nota i corroborar tot el que me n'han dit des d'aquí. Es veu que ahir va arribat un altre espanyol i que avui l'enviaven a fer tortugues a Matapalo. Pobre nano, em fa patir i tot.
Estic en un Spa envoltat de llepafils, suara. El contrast que tinc oportunitat de veure entre un dia i altre, amb aquest ritme, és esfereïdor. Realment, per les meves condicions i objectius, aquest que s'està perfilant és el format de viatge que s'ajustava millor a les meves necessitats; se suposa que per això contactes amb una agència, o “succedani biopijo d'agència”, però val més tirar pel dret i estalviar-se les comissions d'aquestes sangoneres hipòcrites. La sensació de presa de pel t'empaita com la repetició del “condimento” tico.
---------------Dia 14 o La pell del gripau
Això de les aigües termals estova de tal manera que has d'anar amb compte en no ajupir-te massa bruscament per no quedar clavat. També és bo racionalitzar les ajupides per qüestions de seguretat rectal, perquè ja n'he vist uns quants amb pinta de marica agressiu. El que m'agrada d'anar amb calça curta entre desconeguts és que es fa gairebé impossible d'etiquetar socialment el personal, a no ser que tinguin tons de veu estridents i s'encarreguin de fer-ho notar. A l'habitació hi ha cent cinc canals de tots els països; la sensació de veure televisió espanyola ha sigut molt estranya, i l'he apagat ràpid per no assabentar-me de quin peix s'està venent aquests dies. M'han portat una pizza a l'habitació i no és que sigui comparable a les darreres que he menjat a Catalunya, sinó que és molt superior. Tota una sorpresa, la pizza de l'Arenal. Sóc un gripau, una pansa, una nou.
Arribo a casa i em diuen que demà se'ns envà la morena capa a Nova York. Els dies que sigui per aquí la trobaré a faltar, sens dubte. Sopem “arroz, guayaba, yuca, tilapia, banano frito y pejibayes”; ja em diràs si no has d'acabar escagatxat.
-------------Dia 15 o L'esparver
Sembla que tingui una atracció còsmica cap als elements desestructurats. Avui l'Evilyn ha tingut un atac de ràbia furibund contra tot el que es movia. Cridava als bessons, insultava a la mare, li dava cosses al gos... és com un nen asperguer amb un enorme sobrepes. Algú reduiria el conflicte a que “li falta un polvo”, però el més normal és que l'hi falti precisament per alguna raó de fons. Menja compulsivament i com un coi de porc (avui s'amania un enciam amb ketxup i maionesa), té un munt de nines acollonant i fa unes migdiades fora mida. Fins ara no m'he atrevit a demanar d'on van sortir els bessons i què se'n va fer del pare, perquè crec que rere aquest tema existeix un gran tabú que embrutaria la nostra relació (i a la meva panxa li convé mantenir la concòrdia). Jo he tret a passejar el gos, òbviament, que és el que menys culpa en té.
Els busos interurbans de San José són un filó. Avui m'he assegut al costat d'un noiet encaparrat en el seu mòbil, abstret absolutament del trajecte. La seva situació m'ha semblat familiar, i se m'han escapat els ulls un primer moment. Ell escrivia, simplement: “pq?”, i a l'instant rebia “yo no te voy a ir detras como si fueras lo unico en el mundo, comprendelo”; em sembla que el noi s'ha adonat que xafardejava, perquè s'ha amagat una mica més el telèfon. Familiar. Deuria tenir quinze anys, i he simpatitzat amb la seva situació, però no li he dit res més. L'altre dia també em vaig topar amb una noia encaparrada amb el telèfon i mig plorant, que s'intercanviava missatges amb un presumpte maromo. Sempre vaig a parar al costat del ferit, però callo, perquè segur que li emmerdaria encara més la migranya.
Avui he parlat amb la formiga reina i diu que tinc mamella fins a finals de novembre. Suposo que me'n tornaré, si no és que trobo algú que m'aculli unes setmanes més a canvi de la meva presència encisadora. He tingut una idea genial que em tindrà entretingut uns quants dies. La nostra morena vola a hores d'ara cap a Nova York; és un rotllo, estar de pas!
-----------Dia 16, 17 i 18 o Tarzàn i l'escamarlà
No hi ha res com gambar com un mico pels arbres. Si ets capaç d'esquivar els mosquits ja és la pera. Darrer dia de turista convencional. He conegut al director financer de, ni més ni menys, la naviliera alemanya HamburgSüd. Un roure brasiler, Marcus, d'uns quaranta anys, sense dona ni nens, que fa tot just sis mesos que s'ha traslladat a San José per fotre uns quants quartos més dels que feia al seu país. Diu que el fet que Rio hagi guanyat els jocs olímpics li fa més por que una pedregada; un pessimista com Déu mana. Un paio fantàstic amb qui m'he apostat una cervesa en una cursa per la tirolina final; l'he guanyada jo -si no ho hagués vist fàcil no m'hi hauria aventurat, òbviament- i me n'ha pagat dues, sense grans escarafalls per part meva. Gran ambient, avui, sense esnobs aborígens ni espanyols espavilats. Un camió s'ha emportat per davant cinc cotxes en mig d'un pont de la carretera panamericana -La Carretera- i ens hem hagut d'esperar vora dues hores; el camió s'havia estavellat ja feia hores, pel que diuen a la tele, així que encara ens hi podríem haver estat fins l'hora de sopar, segons com. Les carreteres són absolutament caòtiques, amb forats i esfondraments pertot que qualsevol s'empassaria i s'hi quedaria rebregat. Ahir un pont es va esfondrar al pas d'un autobús i van morir una dotzena de persones; per les imatges que he pogut veure era com el pont del mico de Baro, increïble. La guia que ens ha tocat avui m'ha convidat a la seva festa d'aniversari, que és aquest vespre, però viu a Heredia i no tinc collons a agafar el bus a les tantes de la matinada; la jugada em podria sortir massa cara. La dona tica és d'una voluptuositat desbordant, i quan es cuida una mica trastoca qualsevol. Té vint-i-cinc anys i una canalla de quatre. Pel que he vist, la meitat de les noies de més de vint anys estan prenyades o ja ho han estat; és una sangria.
Quan he arribat a Lourdes estaven descarregant la nevera nova, perquè ahir la vella va dir prou. La Blanca està molt preocupada per la falta de calés i somica pels racons. Quina família més desastrosa, pobres, no n'hi ha cap que se salvi i per postres els he tocat jo. Com els planyo!
-------------Dia 19 o La Tortuga Feliç
Avui he acabat amb la vida de l'Aurora Paz. Feia dies que la tenia abandonada al llindar d'un precipici, i avui li he pogut dar l'empenteta. Demà me'n vaig quinze dies al Carib a menjar arrós per un tub i a empaitar ous de tortuga. El refugi es diu La Tortuga Feliz, ni més ni menys, i no té ni electricitat, ni telèfon, ni possibilitats de proveïment. De totes maneres m'ha semblat el més arregladet i seriós. Ara torno del supermecat, on he comprat cinc paquets de galetes i dues llaunes de pops per si em fan passar més gana del compte. A La Tortuga Feliz cobren onze euros al dia; jo n'estic pagant trenta i escaig. Alegria, però. Surto d'una estació de busos on es veu que molts taxistes es neguen a portar-t'hi de xurma que hi ha. Òbviament, deixo l'ordinador a cals Leon, i he estat pensant fins i tot de deixar-hi les targetes de crèdit. Fins a quatre vegades vaig incidir en què necessitava dur l'ordinador per escriure, però alegria. M'enduc una bossa de mà amb necesser, medecines, llibres i documents i una bossa d'escombraries amb quatre mudes de roba que aniré rentant amb pastilla dia a dia. “Con Costa Rica nunca hemos tenido problemas de robos con ningun voluntario”, ho recordo síl·laba per síl·laba. Sort n'hi ha que m'ha tocat una bona família i que puc deixar la maleta grossa i l'ordinador aquí, perquè això es veu que tampoc està permès. No sé com faré per seguir amb aquest diari, perquè pensar en passar quinze dies de text a net em fa una mandra terrible, i tinc altres prioritats en què ocupar-me. Si m'hi trobo bé i la panxa m'aguanta m'hi quedaré quinze dies més, però això em sembla que seria un miracle. La idea seria fer un dia d'aigües termals per acabar de cremar els calés que tinc pagats i marxar damunt la darrera de novembre. Encara podré assistir a la tercera Paraula Aguda! Si el que tinc al cap segueix en ordre, aquest viatge, amb tot, encara pot superar les expectatives.
-----------------------Dia 20 o S'ha de ser boit
Això del voluntariat demana certa inconsciència. Certament. La primera impressió és la d'estar en un coi de secta, i si aconsegueixes suavitzar-la, diràs que són una barreja de bojos dispersos. A mi no m'incomoda excessivament, l'etiqueta, així que no hi pateixo massa.
Això és el que és. Un terme de selva ple de gossos, escorpins, aranyes, llangardaixos, serps, crancs i gripaus; i tots els mosquits que puguis imaginar que existeixen. No hi ha repel·lent que valgui, definitivament. He arribat amb el Ricardo, que és un extremeny resident a Mallorca amb cara de somniatruites. Té trenta-un anys, una mica ganàpia, i ha muntat diverses organitzacions de conservació d'ocellots estúpids entre Extremadura i Mallorca. Sort en tinc d'ell, perquè tota la resta de voluntaris, menys una finlandesa que va viure un any a Donosti, no saben una paraula d'espanyol. I això que demanaven com a requisit el coneixement de la llengua. En fi... Amb nosaltres han arribat una parella d'alemanys que diuen voler-s'hi estar sis setmanes, els pardillos. I una francesa que fa por directament.
----------------------Dia 23 o Benvingut al paradís
La panxa bé, gràcies. Tot bé, de fet. Un llumet a l'habitació tampoc ens encegaria, penso, però és el que té ser al cul de Costa Rica. Sóc en una illa de vint-i-cinc habitants per vint-i-cinc gossos i, calculo, vint-i-cinc milions de puces. Al projecte en quedem deu. Una parella d'alemanys, una finlandesa, una belga, una anglesa, una australiana, un extremeny, un català i els dos responsables. La resta d'habitants, sense excepció, són fugitius de la justícia que s'han aixecat una cabana amb quatre fustes i van marxant. L'esperit del projecte és noble, i les llums limitades. És un projecte insòlitament independent, que s'alimenta primordialment del boca a boca i, pel que 'han explicat, tracta els voluntaris molt millor que la majoria. Passa que està a hora i mitja de la “civilització”, i agafar una febrada fa una por del dimoni, aquí. No m'explico com pot ser que gent europea vingui a viure en un lloc com aquest. Amb quinze dies n'has de tenir prou per ordenar les idees; el que fas a partir de llavors és deixar-les podrir.
La quantitat d'insectes és desproporcinada!
-----------------------Dia 24, 25, 26, 27 i 28 o El sac de puces
Primera setmana a l'illa de Nova Paquare i algunes conclusions precipitades. Malfia dels vegetarians. Tenim dues vegetarianes estrictes al projecte -no mengen ous ni beuen llet, les pobretes. Ahir em deia la Jenna, la finlandesa, que no podia menjar res que perjudiques els animals per llei moral. A mi quan em parlen de lleis morals se m'infla l'hemisferi esquerre. Em va dir que llet de vaca no, que preferia, per això de la moral, la llet de soja. Li vaig preguntar si sabia que la massificació dels conreus de soja i el seu procés productiu s'estaven carregant llavors i espècies autòctones de països subdesenvolupats i em va dir que “bueno, no sé, quizas no deba comer nada, entonces”. Al menys té sentit de l'humor. Amb la conya d'aquestes dues només hem menjat carn en un parell d'àpats, i una cullerada de carn picada. Aquesta mateixa Jenna porta unes cames empestades de mossegades de puces i mosquits; no utilitza repel·lent -òbviament- i s'està tot el sant dia remenant els gossos sarnosos que corren per la platja. A la zona comuna, on es menja i es juga a cartes i alguns fan veure que llegeixen profundament i els altres llegeixen profundament unes biografies de prostitutes de luxe reubicades al món literari, hi havia un munt de puces que no es podia aguantar. T'asseies a taula i t'afusellaven per totes bandes, i anit, amb els peus botits, vaig decidir que s'hi havia de fer alguna cosa. Hem apartat les taules i els bancs amb el Ricardo i el Malte (l'alemany, que és un tros de pa sense neurosis estrafolàries a la vista), hem rascletat tota l'arena i l'hem regada amb amoníac de fregar els terres. Quan li hem dit a la finlandesa ha dit: “pero eso no es muy bueno para la tierra, no?” Té collons! Per acabar amb la comèdia de la col bullida, que em duria feina per dies, una darrera referent a la gestió espiritua. Hom hauria de pensar que aquesta gent amant del (presumpte) corrent altern i la mirada assossegada a les estrelles haurien d'aguantar el percentatge de lectors de literatura, i que la seva proliferació és una raó per l'esperança dels que creiem en el mitjà per alguna cosa més que distreure el personal i potser ensenyar-li alguna parauleta moribunda. Qui millor que ells, que són capaços d'estar-se tot un dia mirant al buit aguantant els xuplaments de tots els insectes que passegen la fam per la platja, per treure la pols als prestatges de poesia encofurnats als racons més foscos de les llibreries, per reivindicar els avis creadors i destriar la palla del panorama actual. Doncs resulta que res d'això, Manelet. Costa de creure que tinguin temps i capacitat de contrició per practicar el ioga o la collonada cosina que es vulgui i siguin incapaços, en canvi, de dedicar una estona paral·lela a la literatura. No sé en quin punt exacte vam perdre la batalla, però això és desesperant. La Jenna està llegint una novel·la de no sé quin buda, dos manuals de ioga i un assaig pretesament satíric i fastigosament feminista d'una periodista americana entorn a la seva “Horizontal life”. A la biblioteca del projecte vaig trobar els Massie's Knew de Henry James i li vaig demanar que ho intentés per mi. Avui m'ha dit que no pot. La meitat de llibres de la biblioteca són de guies espirituals o guies de viatges, i l'altre meitat són totxanes infumables. Estic llegint La Bruixa de Dol de la Marçal i el Visión i Ceguera del De Man.
La feina al projecte és, bàsicament, de patrullatge i guàrdia al viver de tortugues. Quatre hores al dia assegut en una cadira davant la immensitat caribenya sense fotre brot, perquè queden molt pocs nius i que n'esclati algun és una loteria. S'hi ha d'estar per evitar que els veïns robin els ous, perquè la majoria en són traficants. Aquí la gent va col·locada tot el dia, prenen marihuana per esmorzar, dinar i sopar. En vaig veure uns que vivien en una “casa” les parets de la qual eren quatre plàstics d'hivernacle; increïble. La rutina em complau força i el menjar és suportable; si aconsegueixo tenir les puces controlades potser m'hi quedo uns dies més.
Un dia d'aquests vaig tenir la primera enganxada patriòtica amb l'extremeny. La cosa va anar de què em preguntés en quina llengua escrivia i jo li digués que en la meva, naturalment. Va demanar-me si no m'ho havia ensat, que s hi havia escriptors “catalans i catalanistes” que escriuen en castellà. Li vaig dir que podia ser que fossin catalans i catalanistes però pensessin en castellà (cosa ben respectable) o que fossin uns farsants menyspreables. No ho entenen. Em diu que potser també depèn de com se sigui d'ambiciós, i jo li dic que la meva ambició no té límits, aquí. Em diu que amb el castellà s'arriba a més gent i li hauria d'haver dit, però se'm queda al pap per manca d'esma, que això, en el cas que ens ocupa, és una absoluta fal·làcia, perquè els tres llibres més venuts del moment són escrits en una llengua equiparable a la catalana, perquè el percentatge de palla escrita en castellà és superior a l'escrita en català i perquè hom acaba depenent de les mateixes punyetes atzaroses escrigui en la llengua que escrigui. Li acabo dient, simplement, que jo en castellà no hi sé escriure, i que la llengua escrita i la llengua oral es coven en regions cerebrals distintes. No m'hi puc enfadar, amb el Ricardo, perquè sembla un cornut de cor trencat, i jo vaig néixer amb banyes i una patata partida al pit esquerre.
-------------------Dia 29, 30 i 31 o La mar salada
Avui ha marxat l'australiana. Allison, trenta-cinc anys, soltera sense fills, assessora en màrqueting 2.0. M'ha recordat molt al professor Torrecilla,d'esade, tot i no conèixer gaire cap dels dos; em penso que es portarien molt bé. Em quedo una setmana més, d'entrada. La raó és que he trobat un parell d'ocupacions que mereixen uns dies més. Duc les cames macades de mossegades de puça i estic fins els collons de verduretes bullides i hamburgueses de tofu, així que m'ha costat decidir-me. La plaga de puces és inimaginable, per algú d'allà. A cada pas que fas en salten unes quantes, i sempre que et mires les cames en trobes cinc o sis trenant-te el pelatge. Hi ha puces al menjador, puces a la platja,puces al viver... l'únic lloc on te'n pots salvar és a l'aigua del mar, i el carib, almenys en aquesta banda, no és el millor mar per fer-hi un bany. L'altra dia li feia la conya al Ricardo: “en el caribe, si te haces el muerto, estás muerto”. Diu que se'l va endur un d'aquests corrents endimoniats i se les va veure magres per tornar a la platja. La força d'aquest mar és increïblement poderosa, i tot el que sigui passar d'on l'aigua t'arriba a la cintura és una provocació al destí. No cal dir que hi ha taurons, també, però jo encara no n'he vist cap. Em banyo cada dia amb molt de respecte, amb el rostre seriós i els músculs ben tensos. De por, cap ni una.
He convençut un veí, Miguel, “Culebra”, de què m'expliqui la història de la seva vida de cap a peus, i estic molt emocionat. L'home és un extraficant molt cèlebre que, a base, dar aixoplug a d'altres delinqüents al tros de selva que té en aquesta illa, té “controlats” la meitat dels nostres habitants. Em parlarà cada dia una estona, i jo procuraré el màxim possible i ensumar-me les mentides que em digui.
M'adono de què tinc alguna cosa que facilita que la gent em confiï paraules per les quals se sent molt gelosa. Deu ser perquè sempre començo per advertir a la gent de què no sóc de fiar. I ho dic de tot cor. L'altre dia vaig arrencar-li la vida al Robert, el director gal·lès del projecte, sense haver de fer-li una pregunta directa quan la seva mà dreta, la Daniela, no ho ha aconseguit en tres anys d'estar-se aquí. La vida del Robert es mereix una estona que ara no tinc; no em va defraudar gens ni mica. També aquesta Jenna, tot i ser un tros de glaç desesperant, alguna vegada ha tingut temptacions d'explicar-me el que, no en tic cap dubte, resulten un bon cabàs de traumes sense burxar-la gens. Em temo que estic traint els meus principis, amb aquesta finlandesa, però també adverteixo de falta de principis, pel que hagi de passar. No creia que el Culebra accedís a la meva proposta (que aquesta vegada sí que ha estat directa); això supera qualsevol expectativa.
---------------Dia 32 i 33 o El temps sense rellotge
El temps sense rellotge passa volant. I sense notícies, ni plans, ni oportunitats. Aquí les oportunitats de lleure són tres, i el dia és prou llarg perquè no se sentin enveja. Anit ens van visitar uns lladres quan tothom dormia, i va ser un gran entreteniment. Diu que passa sovint, que algú “es perd” pel canal, arriba al projecte i treu el cap per veure què hi ha. No hi havia res a la vista, i no van estar gaire estona comprovant-ho, però n'hi va haver prou per acollonir una mica el personal. Que aquesta visita coincideixi amb el dia de la meva primera conversa amb el Culebra pot voler dir alguna cosa, i aniré amb peus de plom.
--------------Dia 34, 35 i 36 o La palometa amb formigues.
Avui hem pescat una palometa enorme! El Ricardo en té tot el mèrit.Quina delícia, escolta! El millor plat que he menjat a Costa Rica. Començava a estar desesperat de tanta puta verdura (ara només ens queda una vegetariana, la vegetariana, a més del Robert, però hem de seguir patint-ho els altres amb merdetes bullides i sense gust), i aquest peix ha sigut una benedicció del cel. Com que l'hem pescat a primera hora del matí i no hi ha res que s'assembli a una nevera (el forn està foradat), i tot i ben lligar-lo en una bossa, a migdia lhem trobat amb unes quantes formigues, però deuen haver quedat ben rostides, i ves a saber si no li han dat el regust mestre.
Avui ha marxat la flamenca, Lize, i ha arribat una alemanya que encara no sé com es diu, perquè de tan desgraciada no és ni lletja la pobra. Té una d'aquestes cares de gripau pàl·lid més comuns d'anglaterra, allarga les últimes síl·labes i diu contínuament “ok! It's fine!”; per aquí no anem bé. Per cert, entenc l'anglès en llargues estones (no sé si és del previsible de les converses), i només em falta arrencar-me amb alguna conversa. La Lize m'agradava, esquerpa com ella sola, geniüda, que no s'estava d'orgues, si no li feies gràcia.
Aquesta Jenna és una espècie en extinció, i sort n'hi ha. Ahir me'n feia conya, però no descarto que s'acabi quedant a viure aquí o en algun lloc similar, perquè sé del cert que ella tampoc ho descarta. Aquest és el territori perfecte pels animals en perill d'extinció; es cuiden els uns als altres com si fossin una mateixa espècie i se senten a recer de les grans amenaces de la vida. Jo em considero una cosa ben normaleta, en el fons, i sense aquestes amenaces no sé pas quina excusa trobaria per viure, així que per part meva no cal parlar-ne ni un minut. Sembla que li passi el mateix amb les persones que amb els gossos (o a mi amb els gats); que li agraden tan, però se'n sap al·lèrgica, i tot d'una la veus de sucre com de sal. Jo tinc altres coses més importants en què esforçar-me, però té alguna cosa que m'emprenya més del compte, aquesta finlandesa carapigada.
Tal com dic que no em plantejaria ni dos segons viure en un lloc com aquest, he de dir que he adquirit una rutina perfecta i que no passo gens de penúria per cap de les limitacions que imposa el país. Fins i tot sembla que les mossegades d'insecte facin menys mal, i pràcticament no utilitzo repel·lent. No m'enyoro gens, i això no crec que desmereixi gens el que sento per la meva gent. Estic en un núvol. Em sento la pell endurida, i això ha de ser positiu.
Les converses amb el Culebra han acabat, per part meva. Van tres nits seguides de “mirons” nocturns, i ahir, que no vaig anar-hi, va coincidir que vam estar tranquils. Si el que estigués extraient d'aquest succedani d'Al Cappone fos molt interessant seguiríem pel dret, però també estic cansat d'aguantar les rialles i els improperis misògins i les lliçons de pa sucat amb oli de coco. Aquests dies es deia que una gran tempesta estava passant per Nicaragua i que ens en enduríem les escorrialles, però les escorrialles no han passat de dos patacs d'aigua amb trons com qualsevol dia emprenyat de setembre a Catalunya. Se'ns ha mort un gos i una altra n'ha parit vuit; jo crec que si visquessin tots ja seríem menys homes que gossos.
------------------------Dia 37 o El conte del llop
Sembla que ja tenim aquí la tempesta promesa. Segons sembla va quedar-se turistejant per Nicaragua uns dies de més. No sé quants litres han caigut aquesta nit, però del rebombori m'ha aixecat del llit dues vegades. El canal ha pujat força, i ara ja augmentarà al ritme de la pluja, que segueix caient sense esforçar-s'hi gens ni mica. Fa una estona el Robert ens ha explicat quins són els protocols d'emergència en casos d'incomunicació absoluta, i més que fer-me por m'ha fet venir ganes de demanar més pluja. Els alemanys estan acollonits i ja fa dies que es fan mala sang per haver reservat sis setmanes (cosa que ja vaig pensar el primer dia), però veure arribar la creu roja amb sacs d'arrós trobo que seria d'allò més divertit. Jo porto dies fotent-me les sobres dels plats dels altres (per desesperació dels gossos) pel que pugui passar.
Li estan insistint al pobre Ricardo perquè vingui a viure aquí una temporada. Ja fa dies li vaig dir que treballava massa, i és que l'home està fent un munt de feines mentre els altres s'ho miren, i aquests li han vist la cara de “primo”. Fer-li aquestes proposicions a un home amb el cor trencat hauria de rebre càstig del cel, però com que aquesta gent resa a tants deus diferents segur que els fan la vista grossa. M'ho passo tan bé, essent el jòquer de la partida!
La nova es diu Denise, i s'està al projecte quinze dies. Té tot un any per fer la volta al món. La volta al món... com a proposta de taverna un dissabte a la nit pot merèixer una estona de conversa, però posar-s'hi de debó fa molta mandra. Em sembla que ho tindria difícil, perquè m'enamoraria a la primera estació i decidiria quedar-m'hi. L'amor i la peresa van estretament units, en el meu pensament.
Les hores al viver es fan massa llargues, i ja m'he cruspits els set llibres que duia, tot i racionant. M'entretinc fent alguna flexió, estiraments i percussió amb un parell de fustes que hi ha per aquí, però sempre queden, com a mínim, dues hores mortes. Em grato les picades de puça, que és un dels plaers d'aquesta selva, i per força eixamplo aquest diari, perquè he descobert que sóc incapaç d'escriure sotmès a un horari. Quan acabo la guàrdia sí, si de cas, i me'n vaig a buscar un forat de platja si hi ha corcons al projecte.
Quan algú et veu escrivint, això m'és ben curiós, assimila que estàs afectat per alguna tristesa i que, en realitat, desitjaries estar fent qualsevol altra cosa en la seva companyia (que necessites un cop de mà, vaja). I quan ja han descartat que t'estiguis dedicant a un dietari d'amors i pensaments de xurreria, opten per entendre l'exercici com una poètica de figues i flors com la que practica alguna de les seves ties solteres en sortint del club de lectura. Em sento estúpid i desgraciat, en aquests moments, i somniatruites, perquè la literatura que somnio aviat s'equipararà a l'art de la xarranca, i et demanaran a què et dediques i diràs guixo carrers per entretenir els vianants. Pels d'aquí, directament, sóc el psicòleg, i això que els he dit que compagino els meus estudis amb els d'humanitats. Dic humanitats per no dir filologia catalana, i és que tot el temps que pugui estalviar-me en explicacions és or. Com que sóc el psicòleg, i aquí no n'hi ha cap de sencer, quan algú es queda a soles amb mi, especialment la Jenna i la Daniela, fa veure que llegeix (a mi en això difícilment m'enredaran) o fuig d'estudi amb el comentari que troba més allunyat d'allò que vol evitar. Ha corregut la brama de què no sóc gaire bon terapeuta, que no jugo a dar la raó a la gent i a acceptar-li com a certeses els seus prejudicis vitals. Com m'agrada, ser el jòquer!
--------------Dia 38 i 39 o Un gra massa
Li vaig demanar a un veí sobre la tempesta i em va dir: “Se dicen muchas cosas, pero esto es una lluvia normal, hijo”. Segueix plovent, sí, però l'alarma, si n'hi ha hagut, s'ha esfumat. D'aquí tres dies ja li pot tornat a fotre, que m'ho miraré des de la distància.
Avui han marxat el Ricardo i la Jenna i el paisatge és desolador. El Ricardo se'n va cap a Panamà, i la Jenna torna demà de Bataan, on ha anat per comunicar-se amb la família. Menys mal, perquè els dies es farien eterns, rodejats d'alemanys aristòcrates. El Ricardo és una descoberta excepcional, un paio d'aquests que de tan bona pasta penses que no pugui ser. Com desitjo que tot li vagi de primera!
Demà el Robert marxa a San José per deixar un gos dels del projecte a l'aeroport (l'envien a Boston, on viu una exvoluntària que se'n va enamorar) i a revisar la seva col·laboració amb l'acadèmia que ens va enviar al Ricardo i a mi. No tenia ni idea de l'estafa que s'està produint des d'Espanya amb escala a San Jose, i n'ha quedat ben escamat; que m'ho diguin a mi...
El cas és que no allargaré més dies la meva estada a la Tortuga Feliz, possibilitat que avui encara em plantejava. Faré uns dies més a San Jose, un parell de dies pel Pacífic i, si em deixen els quartos, un darrer dia de termals per pujar a l'avió ben escarxofat. Encara tindré unes setmanes per temptejar l'espanya low cost. Tres mesos a la Tortuga Feliz costen vuit-cents euros, i a mi me'n van cobrar dos mil dos cents vuitanta-cinc per onze setmanes. I això comptant que vaig pagar el programa d'Ecologia i no el de Tortugues (tot i que el primer dia, per sorpresa meva, em van dir que a efectes de l'acadèmia tenien el mateix cost), perquè el de tortugues se me n'anava fins la vora dels tres mil dos cents. Compte ràpid: dos mil quatre cents euros a repartir entre dues empreses en concepte de tràmits administratius i assessorament (un parell de correus electrònics i un matí d'orientació a San José, quan havien de ser dos dies). Lluny de ser il·legal, a aquesta colla se li concedeixen premis públics. Aquí m'han dit mil vegades que això és aigua passada i que gaudeixi del moment, però gaudir del moment no ha de ser incompatible amb la pròpia integritat i concepte de justícia. A mi no m'han amargat el viatge, però sí que seria bo amargar-los una mica el negoci.
----------Dia 40 o L'indecís
Canto morning yearning als meus nius de tortugues perquè sa`piguen que tenen un tutor xarbotat. Sembla mentida que encara m'hagi hagut de passar el dia discutint què fer les pròximes setmanes. La cosa és que posant-hi quatre rals podria aguantar fins nadal a Costa Rica, però no em vaig amb cos per quedar-me a la Tortuga Feliz ni em ve de gust quedar-me a San Jose, que són les dues opcions de la taula. Aquí em falten llibres, l'ordinador i piles pels lots, res més, però en mig d'aquesta fosca i aquest silenci cada cosa d'aquestes es troba a faltar més que la llonganissa. Avui he tingut una conversa interessant amb la Daniela, que és la corresponsable d'aquesta aventura contemplativa. M'ha dit que li havia sorprés molt que allargués la meva estada (a mi també em va sorprendre, tot s'ha de dir), perquè sempre pateix per l'avorriment dels voluntaris. Li he respost que per a mi l'avorriment no era un problema, cosa que he hagut de dir unes quantes vegades aquestes setmanes davant de preguntes similars. Diu: “Ah, bueno, porque tu piensas, siempre estás pensando en algo”, i li dic “no, no, si precisamente por esto no me es problema el aburrimiento; pensar es un gran aburrimiento.” Si em surten aquestes rebequeries és perquè no m'agrada que em facin partícep de cap complicitat d'aquesta ridiculesa sense consultar-m'ho, i perquè m'encanta portar la contrària.
Avui ha plogut amb més fúria que cap altre dia, potser. El canal està a quatre dits de desbordar-se, i baixa amb una força extraordinària. S'ha trencat la corda que amarrava la lanxa per la popa i hem tingut una feinada per buidar-la i tornar-la a amarrar sota cobert. Immers en les presses i veient que des del moll no podíem fer-la venir, m'he ficat a l'aigua fins a cobrir-me la cintura per empènyer d'una vegada. La Daniela s'ha sorprès del tot, i m'ha dat les gràcies per l'entrega. Ara, pensant-hi... No crec que hi hagi massa perill, perquè els caimans, lluny de la imatge que en rebem de les televisions temàtiques, són uns animals tímids als que els aterra que un intrús els trenqui la rutina, però no deixen de ser caimans, i aquí n'està ben florit. Al respecte d'això el obert em va explicar una anècdota que resulta increïble. Diu que van tenir un voluntari iranià (que ja té nassos), gran nadador, que va aficionar-se a fer un tros de canal cada dia a primera hora del dia. Els veïns el van alertar de què, si feia sempre el mateix recorregut a la mateixa hora, els caimans deixarien d'espantar-se'n i li prepararien una emboscada, però el valent oriental no en va fer cas. Aquesta és la única víctima mortal de la Tortuga Feliz.
He conegut una exvoluntària canadenca que va quedar-se a viure aquí per casar-se amb un veí. Una sonada, ves. Independentment de què algú pugui estar rebotat amb algun dels fils que mouen el nostre sistema de benestar capitalista, per venir a viure aquí s'ha de ser tot un radical. Pels que hi han nascut, casos com el d'aquesta canadenca els deixen en una incomprensió absoluta. Han de venir a parar a aquest cul de món i enamorar-se d'un masclista analfabet per trobar una mica de tranquil·litat espiritual. L'últim canadenc que vivia aquí va ser el fundador del projecte, i fa un parell d'anys va morir per una simple picada de mosquit que li va transmetre Dengue. A mi m'encanta, aquesta illa, però no m'encega; hi ha uns quants llocs millors per quedar-se a viure sense renunciar a la llonganissa.
Fa dies que he pres la rutina d'anar a còrrer amb el Toby per vora el mar. Ens estirem en algun lloc net i tornem-hi. El Toby és el meu gos adoptat. Ens banyem fins que les ones ens espanten, una dutxa, a sopar, i cap aquí a vigilar el viver. Aquests dies vaig a còrrer en banyador sota la pluja, i els veïns em miren des dels “porxos” de casa seva. No tinc cap queixa de la meva rutina, però tampoc passaré a l'extrem de dir que la canvio per cap altre o que aquesta rutina és intrinsecament superior a les altres. Els veïns la tenen semblant, aquesta rutina, i la solen fer amb els ulls rojos, col·locats fins les celles i amb un gos coix i sarnós amb més puces que pels. He d'admetre que sóc recelós de la cantarella occidental del paradís perdut, i això em fa dir aquestes coses, però el conjunt d'avantatges per metre quadrat és molt alt, i la balança de les característiques de l'illa obté un resultat absolutament positiu.
----------------------Dia 41 o L'estira i arronsa
Últim dia a la Tortuga Feliz. Avui m'han ofert de venir a viure al que aquí en diuen l'escola, que és la casa que va construir-se fa uns anys el Robert per a quedar-s'hi i dar classes d'idiomes i civilitat a la poca canalla de l'illa. Llavors va morir el canadenc i el Robert va decidir ocupar el seu lloc. La casa és un luxe, per ser d'aquí, però ningú té collons de viure-hi, perquè hi ha massa gent que l'hi té jurada al Robert i la casa és un esquer de primera pels lladres. A mi els lladres no em fan tanta por com els mosquits i l'absència de cultura. No descarto venir-hi a fer tres mesos l'any, però tinc alguns requisits que segur que els semblaran esnobs.
Aquests últims dies m'ho passo molt bé amb la finlandesa, perquè es debat ridículament entre el seu orgull i la necessitat de mostrar que li sap greu que marxi. La tinc clissada perquè a mi em passa bastant el mateix, i segurament amb la mateixa ridiculesa. La diferència és que el meu orgull és un depredador que liquida qualsevol rastre d'amabilitat sense pensar-s'ho.
El Culebra sí que porta tot el dia empaitant-me descaradament, i el motiu és el més infantil imaginable. S'ha enamorat d'una samarreta meva i vol que la hi doni. Fa un moment m'ha portat un plat de Tilapia i plàtan fregit a la platja sense demanar-ho. És la samarreta del Club Rugbi Castellet, que està a punt de caure a tires, així que accepto la demanda.
Em sembla que a qui trobaré més a faltar d'aquesta illa és al Toby. Aquest gos em va encisar des del primer moment. No tenia amo ni casa fixa on demanar menjar, i no obstant se'l veia més xulo que ningú. Porta el cap i les potes ferides de lluitar amb altres gossos, perquè és un bregues, i és terriblement desconfiat (suposo que per les òsties rebudes dels veïns de per aquí). Però ha fet uns progressos enormes. Fa dies que sortim a córrer, i comença a acostar-se a la gent i als altres gossos pacíficament. És un bon gos, i espero que l'acabin adoptant al projecte.
Avui tocava la llicència setmanal als carnívors, que ha sigut tan miserable com un tros de pit de pollastre. Com em van sortir de dir-li al Ricardo: “Anda y que se vayan ellos a cagar verde!”. Va ser una frese memorable. Això del vegeterianisme encara no he aconseguit entendre-ho, i no ho faré mai. Demà aniré al Kentucky Fried Chiken i demanaré un cabàs de pollastre arrebossat i una coca cola enorme.
---------------Dia 42 o El gran carnestoltes
L'orgull em matarà, qualsevol dia.
De tornada a San Jose, trobo a faltar la puça de Nova Pacuare. Hem parlat amb el Robert de la possibilitat de fer tres mesos l'any que ve i encarregar-me de tirar endavant el projecte de l'escola. No ho descarto, si m'arreglen un parell de coses, i així li he dit. Però deu mesos són molt llargs. El Robert és un paio admirable, i pensar que l'home va estar a punt de no explicar-ho... En el seu dia ja li vaig dir que pensava que només qui s'havia banyat al pou més amunt de la cintura m'era digne d'aquest silenci. Quan he arribat tenia cinquanta-sis e-mails pendents; mai m'havia passat, i admeto que n'he deixat alguns coneguts sense llegir. Amb d'altres m'ha estat impossible, i n'hi ha hagut un que m'ha tallat la respiració uns instants. Fins fa una estona no he caigut en el fet de què feia gairebé un mes que no em veia la cara, i la impressió ha sigut extraordinària. Porto una barbota horrible, i una tofa ingovernable. Ara recordo que el Malte, el noi alemany, després d'equivocar-se al posar-me a sobre quatre anys de més, em va dir rient que devia ser per la barba. Jo sé que no és per la barba, sinó per aquest to meu de senyor de tornada, però la barba també hi deu ajudar.
Continental només tenia un vol d'aquí a finals de novembre, i era aquest dijous, així que marxo demà passat. Demà torno a les termals de l'Arenal a fer-me un massatge i un bany per quedar ben aplatanat. Avui he anat al Volcà Irazú, a tres mil cinc-cents metres, i a la vall d'Orosi, on he menjat una corbina deliciosa. He conegut una donostiarra que també ha vingut amb Sabàtica, i em tranquil·litza comprovar que la sensació d'entabanada no és exclusiva meva. Ja sé què s'emporta l'acadèmia per dia d'estada, i no són pas els que acaparen més tros de pastís.
A la cals Leon hi ha un alemany i un anglès que estudien espanyol a l'acadèmia. Tot es va aclarint, respecte a cada pota d'aquest desori. He sabut que l'Evelyn, després de saber que allargava la meva estada a la Tortuga Feliz, va reclamar a l'acadèmia els dinars que em va dar els dies que vaig quedar-me malalt a casa (en el seu contracte només hi entra esmorzar i sopar). L'acadèmia me'ls cobra a sis dòlars al dia, i ells no els cobraran, perquè es considera que ha sigut per la seva bona voluntat. Jo hauria de cobrar-me els cafès que em vaig prendre amb les històries soporíferes de la vella, les converses amb la neuròtica infantiloide de la mare o els deures que vaig ajudar a fer als bessons, però encara deuen pensar que em feien el favor d'entretenir-me amb el seu exotisme genuí. Fins ahir estava pensant seriosament de quedar-me les tres setmanes que tenia penjades a San Jose i pagar-los l'estada a la família independentment de l'acadèmia, però s'han ficat de peus a la galleda per estúpids i curts de gambals. Ara no cobraran ni tan sols aquesta setmana que tenim entrada. Sembla que no recorden res del que vam parlar tots aquells dies, de tot el que semblava que tenien tan clar respecte al tracte injust que estaven patint, i quan els he burxat una mica sembla que s'enutgin, que no vulguin que els digui com han de portar casa seva. Però casa seva s'enfonsa, és obvi, i s'enfonsa per la seva ignorància supina. Ells volen seguir rebent estudiants de casa bona pagats per uns papes que no emprenyin en voler millorar les coses, i per mi, francament, els poden ben dar pel sac. Començo a pensar que no anava tan desencaminat aquell xofer que va dir que a Costa Rica qui era pobre era per què volia... aquests no és que no vulguin deixar de ser pobres, és que no volen deixar de ser mesells. Ara veig clar que tot el discurs que em van dar la primera setmana anava encaminat a què jo em quedés alguna setmana més amb ells i renunciés al meu pla de viatge, que no els incloïa per a més de quatre dies. Aquesta gent porta la falsedat a la sang, i sempre prefereixen un lladre moreno a una mà pàlida. Un cop coneixes això el tracte és ben fàcil, però no es pot venir amb el lliri a la mà.
-------------------------Dia 43 o El comiat
Surto cap a l'Arenal a primera hora i arribaré a la darrera. Agafo quatre notes a mà per sortir del pas. Fa un moment m'he trobat als Ska-P sortint de l'hotel Barceló amb pantalons i samarretes estripades i rostres sense banyar. Els he dit que els havia vist a Solsona i com els havia anat el viatge i bé, no m'han dit res remarcable. Quines casualitats. Recordo que fa setmanes vaig veure en un diari que tocaven a San José, i avui els veig marxar. No puc assegurar quin dia va ser, però era en un bus turístic, i pot ben ser que fos el dia que vaig coincidir amb la Carla, la de l'aniversari, amb qui tornaré a viatjar avui fins a l'Arenal. Això m'ha fet començar el dia amb un humor a proba de melangies.
--------------------------Dia 44 o La tornada
La gent em mira constantment, a l'aeroport, perquè porto la barba i la tofa esbullada de mala manera i em cobreix una gorra amb restes de sal. Jo hi poso cara de dolent i trec l'ordinador per fer veure que tramo alguna cosa molt perillosa. És divertidíssim. Sento un alliberament extraordinari en moure'm pels aeroports, comparat amb l'anada semblo un empresari bregat en cues i tràfecs. A més a més torno amb l'anglès molt desenteranyinat, i no em fa por ni la immensitat de Newark. Sento una mica de tristesa de marxar, perquè marxo precisament en el moment que tinc el país mitjanament controlat. He pagat un peatge considerable per arribar a aquest punt, i no dubtaria ni un moment a dir que l'any que ve torno, amb la pell ja escamada i anant directe al que a mi m'interessa d'aquest país. És ben probable, perquè si bé hi ha molta cosa bona per fer en països veïns d'aquí i d'allà, s'ha de comptar que jo sóc un mandrós convençut, i que tornar-me a guanyar la tranquil·litat i el coneixement d'un altre país estranger, en el meu ideal de viatge, representa cada vegada un sacrifici important.
Demà farem una cervesa amb el Víctor i veuré la cara de sorpresa de la família, que segur que no tindrà pèrdua. Una setmana per actualitzar arxius i dar explicacions i el dia trenta tornem-hi. Ahir pensava que m'enduria el sac per les espanyes i dormiria allà on caigués, però havia oblidat que el desembre espanyol és mig polar, i m'ho hauré de treballar bé perquè algú em deixi dormir a canvi d'un d'aquests somriures escassos meus. Al Burger King de l'aeroport m'han dat el pitjor esmorzar que he vist en ma vida. Costa de creure que aquesta gent mantingui la llicència.
M'han parat quatre agents (quatre!) a l'aeroport de Newark abans no he embarcat cap a Barcelona. Ara he anat al lavabo a mirar-me i, bé, jo si fos agent de seguretat també em detindria, segurament. De fet, vaig amb gorra, ulleres, barbut, despentinat, amb botes de muntanya, xandall i celles sense fer. A partir del tercer ja somreia a tots els que se'm creuaven, i al quart li hauria dit que això és per pixar-s'hi de riure, però no parlo anglès més enllà del thank you, tinc un tap. Justament venint de San Jose he estat parlant amb un jutge costariqueny i li he acabat dient que a mi això de la immigració d'Estats Units no m'havia semblat tan terrible. Sincerament, m'ha anat bé, perquè tenia quatre hores de transbord i al menys me n'han entretingudes dues. Quan el segon m'ha regirat la maleta i hi ha trobat el diccionari de sinònims esfullat del Pey se l'ha mirat del dret i del revés amb una cara que valia un imperi, però no s'ha animat a dir-me'n res. M'ha sobtat de la conversa amb el jutge, precisament, aquest final, en què jo li he dit que després de tot comprenia tot el que feien els americans perquè el que van patir el dos mil u els va deixar irremeiablement traumatitzats per unes quantes generacions; ha sigut llavors que la seva actitud s'ha tornat esquiva i gelosa de regalar paraules. No deixes de ser un estudiant malgirbat, deu haver pensat, no te'm pugis a la parra. Per mi, furgar en els prejudicis d'un jutge, ha sigut una experiència d'allò més estimulant. Estic en una butaca d'espera i, de reüll, puc veure com els blanquets de pell fina em van mirant amb cara d'herois americans. El primer vol se m'ha fet curtíssim, però el que ve és el de debò. T'imagines que s'enfonsa a l'atlàntic? El greu que em sabria que aquest diari es perdés... no és una broma, aquest pensament, ni res impostat. És una mica preocupant, això sí.
